Amb la desimboltura i les generalitzacions exagerades que el caracteritzen i que ens el fan estimar o odiar, Stendhal, al prefaci de la seva obra sobre Rossini, diu això: “Des de la mort de Napoleó hi ha hagut un home de qui es parla cada dia tant a Moscou com a Nàpols, a Londres com a Viena, a París com a Calcuta. La glòria d’aquest home només coneix els límits de la civilització, i encara no té trenta-dos anys!” No cal dir que parla del músic de Pésaro. I curiosament aquest home de qui parlava tothom al cap de pocs anys va deixar definitivament de compondre òperes per dedicar-se alternativament a la mala salut i la golafreria.
Stendhal, que era capaç de fer molts quilòmetres per assistir a l’estrena de qualsevol obra de Rossini, no apreciava especialment la Cenerentola. Potser li hauria agradat més si hagués vist el muntatge que presenta el Liceu, sobretot quan els papers principals els canten Javier Camarena y Maria Kataeva. La Ventafocs de Perrault pateix alguns canvis i la marastra es converteix en don Magnifico, un parastre ridícul i cruel, i la fada en un preceptor que ajuda la dolça i bona Angelina a sortir del pou familiar.
La producció d’Emma Dante, curiosament, recupera en part el món màgic i fantàstic del conte original, desaparegut en l’òpera, fent que bona part dels personatges siguin autòmates a qui cal donar corda, com si haguessin sortit de Hoffman. I, encara que se subratlli potser excessivament que la Ventafocs és una filla maltractada –cosa que tots ja havíem sabut veure a la narració de Perrault -, aquest melodramma giocoso no deixa de tenir mai l’alegria de les òperes bufes de Rossini. L’alegria s’encomana tant amb els magnífics virtuosismes de la música com en l’escenografia pastel, el ballet original i el vestuari acolorit i joganer. Segur que Stendhal, fan embogit de Rossini, hagués passat molt bona estona al Liceu de Barcelona.
Isabel Olesti / Xavier Lloveras